En la recepción del Premio Desideri Lombarte
Un dia tres
d'octubre, farà prompte vint-i-set anys, va morir Desideri Lombarte.
Seria l'endemà, quatre d'octubre, quan tornaria a casa amb el seu
enterrament en Pena-roja el pagès : el pols al pols, i el poeta,
l'amic i company al cor del seu poble, amics i companys, amb els
records que guarden com la llaó a l'algorfa per a sembrar i la
farina per a fer el pa de casa.
Recordo que sortint de Saragossa aquell dia quatre, abans d'arribar a Quinto una dona ens va fer autoestop. I en preguntar a on anàvem li vaig dir que a Pena-roja, al enterro d'un amic. ¿Passen per Alcanyís? Sí, clar. ¿Em poden portar? Pujo si us plau. Coneixent el motiu del nostre viatge, aquella senyora va començar a filosofar sobre la vida i la mort: "Quan jo era molt petita -ens va dir- només pensava a fer-me gran. ¿Quan arribaré al pany de la porta?, em preguntava. I quan ja podia obrir i tanca les portes, tan sols pensava en portar sabates de tacó? I així tota la meva vida corrent darrere dels meus desitjos, fins que em vaig fer vella sense adonam en. Ara vaig a poc a poc, no m'agraden els talons i només em sento còmoda amb un parell d'espardenyes planes com aquestes. Creu-me, la vida és un viatge que passa molt aviat" En un santiamén estaven ja a Alcanyís. Ens va dir adéu donant les gràcies i la condolença. No l'he vist més. Ni he tornat a Pena-roja fins al dia d'avui. Sembla que va ser ahir. Tot passa aviat i és en el millor dels casos, un bon glop; freqüentment una llàgrima, i sempre tan sols una gota d'aigua que es perd al mar.
Allò que haig de dir en aquesta ocasió - excepte donar gràcies pel premi que se'm concedeix "ex aequo" amb el meu amic el Dr. Artur Quintana i el reconeixement públic que això significa: Gràcies Consellera de tot cor, moltes gràcies- queda dit ja en el meu llibre EL debat del català l'Aragó (1990) i en un altre titulat Sin la cabecita atada (Clar i català) i publicat (2013) després de l'amarga experiència com a President del Consell Superior de les Llengües d'Aragó, en el pròleg del qual vaig deixar escrit: "Tanco així un parèntesi en la meva vida obert com Conseller de Cultura en 1983 [....] Si algú pensa que m'espolso així la pols de les sandàlies i descarrego en uns altres tota la responsabilitat, s'equivoca. Em jubilo, i açò ni tan sols és un relleu sinó un alleugeriment personal. Sóc conscient que la llengua catalana – mal que els peso als que enraonen només "en aragonés occidental" i escolten tan sols als que parlen "en cristiano"- sobreviurà en les comarques orientals d'Aragó. Cosa que celebro, per descomptat, i és part molt important del meu goig"
La renovada voluntat política i el nou impuls a la política lingüística i, per tant, a l'ensenyament i ús del català a les comarques orientals aragoneses, és la millor recompensa pels qui per no tenir pèls en la llengua ens deixarem els pèls en la gatera i fins i tot la pell en un camí més aviat estret que no pas ample i poc freqüentat pels aragonesos castellans d'allà dins.
Amb els anys he perdut el que més volia en aquest món, molts amics, el somni de la nit per a descansar i els somnis de la utopia que no ens deixen dormir per a viure No encara la paciència que és l'esperança amb vestit de feina; però sí la capacitat d'oir que fa més difícil la meva voluntat d'escortar. També la competència o domini de la meva pròpia llengua, la primera, i per sort menys de la segona, el castellà, que em permet parlar i arribar més lluny i a molta gent.
A Favara, com a tot arreu de la Franja aragonesa moltes jotes que es canten o cantaven al treball es cantaven en la llengua vernacla del lloc; mentre que les que s'escoltaven perquè altres les cantaven revestits de "baturro" com el mossèn la missa que feia en llatí, sonaven en castellà. Aquesta pràctica, que no és pas innocent, ve de l'edat mitjana. Quan a les llengües vernacles -en aquest cas romanços- els va sobrevenir la llengua parlada als castells: la dels senyors feudals. D'aquí el nom de "Castilla" i "castellano", del llatí castellum; com "català" - o "castlà", segons el Diccionari d'Alcover i Moll - i de "Catalunya" (terra de castells, igual que es diu "Borgonya" i "burgès" de burg que significa el mateix que castell i ciutat forta en alemany).
La present ocasió, el motiu de l'acte, el lloc i la memòria de Desideri Lombarte, si alguna cosa demani és justament alliberar-se d'aquesta litúrgia i trencar un protocol nefast. Per descomptat que m'agradaria molt seguir enraona'n amb vosaltres, clar i català, com qui parla als seus veïns, amb la llengua vernacla del lloc. Però us confesso que em sento més còmode si parlo en llengua castellana i us demano llicència, tan sols per a donam a entendre amb més llibertat a tothom i dir millor allò que desitjo. Amb la vostra llicència, us prego, parlaré doncs com si fos un mestre de la Franja a l'escola d'un temps malaurat i pot ser encara un alcalde d'avui en dia que "hace saber en castellano lo que ordena y manda al pueblo soberano que le ha elegido". Que vergonya! Però us prometo que parlaré bé del català encara que sigui en castellà, amb l'a il·lusió que potser m'entenen aquells que's desentenen del problema o no volen pas entendre gaire aquest problema.
Recordo que sortint de Saragossa aquell dia quatre, abans d'arribar a Quinto una dona ens va fer autoestop. I en preguntar a on anàvem li vaig dir que a Pena-roja, al enterro d'un amic. ¿Passen per Alcanyís? Sí, clar. ¿Em poden portar? Pujo si us plau. Coneixent el motiu del nostre viatge, aquella senyora va començar a filosofar sobre la vida i la mort: "Quan jo era molt petita -ens va dir- només pensava a fer-me gran. ¿Quan arribaré al pany de la porta?, em preguntava. I quan ja podia obrir i tanca les portes, tan sols pensava en portar sabates de tacó? I així tota la meva vida corrent darrere dels meus desitjos, fins que em vaig fer vella sense adonam en. Ara vaig a poc a poc, no m'agraden els talons i només em sento còmoda amb un parell d'espardenyes planes com aquestes. Creu-me, la vida és un viatge que passa molt aviat" En un santiamén estaven ja a Alcanyís. Ens va dir adéu donant les gràcies i la condolença. No l'he vist més. Ni he tornat a Pena-roja fins al dia d'avui. Sembla que va ser ahir. Tot passa aviat i és en el millor dels casos, un bon glop; freqüentment una llàgrima, i sempre tan sols una gota d'aigua que es perd al mar.
Allò que haig de dir en aquesta ocasió - excepte donar gràcies pel premi que se'm concedeix "ex aequo" amb el meu amic el Dr. Artur Quintana i el reconeixement públic que això significa: Gràcies Consellera de tot cor, moltes gràcies- queda dit ja en el meu llibre EL debat del català l'Aragó (1990) i en un altre titulat Sin la cabecita atada (Clar i català) i publicat (2013) després de l'amarga experiència com a President del Consell Superior de les Llengües d'Aragó, en el pròleg del qual vaig deixar escrit: "Tanco així un parèntesi en la meva vida obert com Conseller de Cultura en 1983 [....] Si algú pensa que m'espolso així la pols de les sandàlies i descarrego en uns altres tota la responsabilitat, s'equivoca. Em jubilo, i açò ni tan sols és un relleu sinó un alleugeriment personal. Sóc conscient que la llengua catalana – mal que els peso als que enraonen només "en aragonés occidental" i escolten tan sols als que parlen "en cristiano"- sobreviurà en les comarques orientals d'Aragó. Cosa que celebro, per descomptat, i és part molt important del meu goig"
La renovada voluntat política i el nou impuls a la política lingüística i, per tant, a l'ensenyament i ús del català a les comarques orientals aragoneses, és la millor recompensa pels qui per no tenir pèls en la llengua ens deixarem els pèls en la gatera i fins i tot la pell en un camí més aviat estret que no pas ample i poc freqüentat pels aragonesos castellans d'allà dins.
Amb els anys he perdut el que més volia en aquest món, molts amics, el somni de la nit per a descansar i els somnis de la utopia que no ens deixen dormir per a viure No encara la paciència que és l'esperança amb vestit de feina; però sí la capacitat d'oir que fa més difícil la meva voluntat d'escortar. També la competència o domini de la meva pròpia llengua, la primera, i per sort menys de la segona, el castellà, que em permet parlar i arribar més lluny i a molta gent.
A Favara, com a tot arreu de la Franja aragonesa moltes jotes que es canten o cantaven al treball es cantaven en la llengua vernacla del lloc; mentre que les que s'escoltaven perquè altres les cantaven revestits de "baturro" com el mossèn la missa que feia en llatí, sonaven en castellà. Aquesta pràctica, que no és pas innocent, ve de l'edat mitjana. Quan a les llengües vernacles -en aquest cas romanços- els va sobrevenir la llengua parlada als castells: la dels senyors feudals. D'aquí el nom de "Castilla" i "castellano", del llatí castellum; com "català" - o "castlà", segons el Diccionari d'Alcover i Moll - i de "Catalunya" (terra de castells, igual que es diu "Borgonya" i "burgès" de burg que significa el mateix que castell i ciutat forta en alemany).
La present ocasió, el motiu de l'acte, el lloc i la memòria de Desideri Lombarte, si alguna cosa demani és justament alliberar-se d'aquesta litúrgia i trencar un protocol nefast. Per descomptat que m'agradaria molt seguir enraona'n amb vosaltres, clar i català, com qui parla als seus veïns, amb la llengua vernacla del lloc. Però us confesso que em sento més còmode si parlo en llengua castellana i us demano llicència, tan sols per a donam a entendre amb més llibertat a tothom i dir millor allò que desitjo. Amb la vostra llicència, us prego, parlaré doncs com si fos un mestre de la Franja a l'escola d'un temps malaurat i pot ser encara un alcalde d'avui en dia que "hace saber en castellano lo que ordena y manda al pueblo soberano que le ha elegido". Que vergonya! Però us prometo que parlaré bé del català encara que sigui en castellà, amb l'a il·lusió que potser m'entenen aquells que's desentenen del problema o no volen pas entendre gaire aquest problema.
Hace
bastantes años visité con mi esposa la isla de Cerdeña. No lejos
de Alguer, la ciudad catalana que nos interesaba conocer, se halla
Sant Pasquale. Ese santo es San Pascual Baylón, el pastor aragonés
bajo cuya protección se crían allí las vacas. Él es también
titular de la iglesia en cuya plaza, sobre la fachada blanca de una
casa grande, vimos un mosaico con su imagen. Entonces me acordé de
mi pueblo y de mi tierra, de la casa donde pasé mi infancia y padecí
la guerra. De la posada donde aprendí a hablar y a escuchar por vez
primera, conserva mi familia dos reliquias: una pila de abrevar las
caballerías y un mosaico de San Cristóbal. Este, de igual factura
y dimensión que el Sant Pasquale sardo: con sus doce baldosas y los
mismos colores (ocres, verdes y azules), parece haber salido de las
mismas manos y del mismo barro. Ya en el puerto de Alguer, junto a la
“torre dels Ebreus”, mientras esperábamos la salida del
“trenet català” para recorrer sus calles, me senté a hablar con
los jubilados y ellos reconocieron en la mía su propia lengua. Me
dijeron, no obstante, que el catalán está allí contaminado por el
italiano, y yo les dije que en mi pueblo lo está por el castellano.
Ellos y yo lo lamentamos.
En cierto modo recordar es como viajar hacia el pasado.
Y viajar, desplazarse, es como volver a casa, que eso significa hacer
turismo: dar una vuelta. Recordando el pasado conocemos y apreciamos
mejor el presente, y saliendo por ahí sabemos mejor lo que tenemos
aquí y lo que nos pasa. Pero en la vida, como en la historia, nadie
vuelve en realidad: ni el turista a su casa, ni el que recuerda a su
infancia. Ni los pueblos a sus raíces, ni siquiera los árboles que
se salen por las ramas hasta que mueren de pie. En eso pensaba
mientras tomaba solo una cerveza, cuando llegó Carmen y me dijo:
“Ahí tienes el ayuntamiento de Alguer, donde se encuentra el
Centre de sensibilizació de la llengua catalana”. Y allí me fui
con mis peguntas. Me atendieron amablemente dos señoritas que me
informaron de un proyecto financiado de acuerdo con una ley de tutela
de las minorías lingüísticas históricas, de un convenio con la
Generalitat y de la enseñanza optativa del catalán desde hacía
cinco años. Poco antes habíamos visitado la iglesia de San
Francisco, donde se dice misa en catalán: “Parle vusté català?”,
le dije a un cura en la sacristía. Y me respondió que él no, por
desgracia. Y me llevé de allí, en italiano, el Cántico a las
criaturas de San Francisco de Asís ilustrado con deliciosas viñetas.
Creo
que fue en Nuoro donde entré en una librería Mondadori para
comprar una edición popular de la Divina Comedia. No la tenían.
Adquirí en cambio un ejemplar del Cuore de Edmondo De
Amicis. Me hacía ilusión leer en su lengua original un libro con
el que me enseñaron a leer -en castellano, claro- en una escuela
libertaria. Después de la guerra cambiaron Corazón por otro
libro de lectura titulado Glorias Imperiales. El conocimiento
y el reconocimiento de nuestra lengua vernácula , a pesar de la
introducción de su enseñanza como asignatura optativa, sigue siendo
un problema. Pero no el problema. Que a ese lo he visto ir en
colletas por el barrio de San Pablo a hombros de una mora: en la
figura de un infante que no sabe hablar aún y de la madre que lo
parió. Al verlos pensé en San Cristóbal, en la ley de lenguas, en
el diálogo entre las lenguas y en la necesidad de volver aquí para
comenzar desde el principio. No para repetir, sino para crear desde
una nueva situación un mundo nuevo y más humano: Por la palabra.
Y al pensar en San Cristóbal me acordé de Santa Pantaria que no
ayuda a pasar el Jalón a los de Ricla sino solo a los de La Almunia.
En Panaroja de Tastavins, el 11-9-2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario